Insensibilité franco-espagnole pour l’Afrique du Nord.

Insensibilitat franco-espanyola pel Magrib

El fill del dirigent amazic Ferhat Mehenni va ser assassinat al juny a París


Josep Pla va afirmar que res s’assembla tant a un govern espanyol de dreta com un govern espanyol d’esquerra. Parafrasejant-lo, es pot afirmar que res s’assembla tant a la política magribina de la dreta espanyola com la de l’esquerra.

Intentaré exposar-ne matisos, però sense oblidar el denominador comú consistent que els uns i els altres són incapaços d’entendre res del Magrib. S’ha de deure al seu menyspreu per una part del món on van ser uns colonitzadors criminals. El seu subconscient els fa veure aquells pobles com ximples. Altrament, pensen, ens admirarien i de sempre haurien aspirat a ser espanyols.

Aquells pobles, de ximples no en tenen res. En canvi, tenen molt d’empobrits per uns poders autòctons tan bàrbars com els colonials. De fet, no es pot entendre la violència i el cinisme d’aquests poders autocràtics si no es té en compte el llegat de violència colonial.

Quan es va donar un període de govern socialista al Marroc -amb Abderrahmane Youssoufi, de febrer del 1998 a octubre del 2002-, el PSOE semblava que deixava de mirar de manera preferent a Algèria, per fer-ho vers el Marroc. Aquell període va acabar com el rosari de l’aurora (malgrat el cofoisme ignorant del PSOE) i ara el govern socialista espanyol s’ha tornat a girar-se vers Algèria.

El PSOE conserva una vella admiració per la fraseologia socialista de la tirania corrupta algeriana. És un fet insòlit a escala mundial i sense cap base real. Però és així. La comprensió del món mai ha estat una especialitat del PSOE.

Moltes vegades ho he explicat a amics amazics algerians. Sempre han obert uns ulls com taronges. No s’ho podien creure.
En tot cas, ara això no té importància, perquè el factor clau és un altre : la submissió absoluta de Zapatero a la política exterior francesa. Es troben un Estat sense cap política magribina ni internacional (Espanya) amb un altre (França) que les té totes dues, de forma desmesurada, així com un dirigent capaç de totes les giravoltes (Chirac) amb un ignorant absolut en política internacional (Zapatero), i el resultat és fàcil de predir : l’un manarà, l’altre obeirà.
Aquest lliurament de cos i ànima a Chirac s’intenta presentar a casa nostra com una opció política de progrés. Creure-s’ho té molt de mèrit. Però ara estem vivint un temps de forta disminució de la pluralitat informativa, en especial a Catalunya (i els que ens falta per veure).

CHIRAC I ZAPATERO, ENCEGATS

Per això, no hi ha mentida que no es gosi vendre com si fos una veritat revelada. S’arriba a tapar que Zapatero no es pot acostar a Blair ni a Bush ni a l’aclaparadora majoria de dirigents europeus que van recolzar l’acció anglo-americana a l’Iraq perquè l’enviarien a passeig. Zapatero sabrà si es troba bé o no en els braços de Chirac, però no té cap altra opció.

Tots dos estan encegats per l’antiamericanisme, actitud que engloba tots els aspectes de les seves respectives demagògies. Aquesta definició per la via negativa, de rebuig dels Estats Units, en tots els camps, és l’únic ciment social dels missatges polítics de Chirac i de Zapatero.
Ni cal dir que, tant a l’un com a l’altre, el concepte de dret a l’autodeterminació els produeix allèrgia. Anar contra aquest dret al Sàhara Occidental i, alhora, contra el pla de l’antic secretari d’Estat nord-americà James Baker els omple de felicitat.

Aquesta demagògia impresentable pretén fer oblidar que les antigues potències colonials haurien de considerar-se més implicades que els altres països respecte al problema més greu del Magrib, que és l’absència de drets humans i de drets democràtics reals.
En aquest terreny, Chirac i Zapatero són l’antítesi del seu enemic Tony Blair. Aquest, com a dirigent de l’antiga potència colonial, es considera afectat per la política repressiva de Robert Mugabe i actua en conseqüència.

Tanmateix, Chirac i Zapatero tenen la maleïda sort que les oposicions en els seus respectius països tampoc estan interessades en els drets humans al Magrib.
En el cas de Catalunya, hi ha una cosa pitjor. En els seus tristos 23 anys de govern, l’anterior Generalitat, que sobre el paper era nacionalista, no va fer res contra el genocidi cultural dels amazics, en el qual el Marroc i Algèria competeixen per veure qui té una pràctica més criminal.

Com he explicat mil vegades, els amazics són el poble que habita el Magrib des de sempre, que està oprimit des de la invasió àrab, el segle VII. Va ser una invasió relativament poc nombrosa, però militarment potent i acompanyada d’una nova religió, l’Islam.

El que hem patit i patim els catalans dins Espanya és un conte de fades comparat amb les múltiples i seculars repressions de què han estat i són víctimes els amazics.
Atès que la repressió ha portat a l’arabització, és molt difícil donar dades sobre el nombre de persones que se senten amazics i que parlen la seva llengua (l’amazic, que és la base de la seva identitat nacional) a Algèria i al Marroc. Una xifra molt usada és un 30% de la població a Algèria i un 50% al Marroc, si bé cal sempre tenir present que, originàriament, la immensa majoria de la població de tots dos països és d’origen amazic.

Per donar una idea de la repressió -en general més intensa a Algèria que al Marroc-, n’hi ha prou a dir que, sota la presidència d’Houari Boumedienne (1965-1978), es podia anar a la presó pel fet de tenir un paper on hi hagués escrita una sola lletra en l’alfabet tifinah, el de l’amazic, molt anterior al llatí. Tot això no va interessar gens ni mica l’anterior Generalitat, malgrat que s’estima que uns dos terços dels magribins que viuen i treballen a Catalunya són amazics del Marroc.

Quatre entitats amazigues catalanes van lliurar a la conselleria d’Educació de la Generalitat, passant pel registre, un escrit en què demanaven activitats escolars complementàries per als seus fills escolaritzats a Catalunya, com preveu la llei. Ho van sollicitar el setembre del 1999. Cinc anys després encara esperen resposta. D’això se’n diu retratar-se i ser un insolidari impresentable.
Com passa a l’Iraq amb els kurds, els amazics són profundament antifonamentalistes. Ajudar-los en la recuperació de la seva reprimida identitat nacional seria, per tant, molt positiu en tots els sentits.

Però no es va per aquest camí. Tant per la Generalitat anterior com per l’actual, això no és un tema, malgrat la presència d’ERC al govern català. ERC només ha sabut parlar dels kurds per atacar els Estats Units, cosa per la qual cal molta ignorància i encara més insolència, característiques que no manquen al diputat Joan Puigcercós.

UN CAS ESCANDALÓS

Un fet recent pot illustrar el drama dels amazics algerians. La nit del 18 al 19 de juny, Ameziane Mehenni, de 30 anys, fill del president del Moviment per l’Autonomia de la Cabília (la part de l’Estat algerià més majoritàriament amazic) va ser assassinat a punyalades al Bulevard Clichy de París. Ameziane era col•laborador polític del seu pare. Conec des de fa més de deu anys Ferhat Mehenni, dels temps en què jo podia anar a Algèria i confiar a tornar-ne viu.

Hi ha precedents de fets d’aquest tipus. L’abril del 1987, l’advocat Ali Mecili -collaborador d’un altre dirigent amazic d’Algèria exiliat, Aït Ahmed- va ser assassinat també a París. Va ser detingut un agent algerià, però tot seguit va ser expulsat cap a Algèria.<brW

Ara hi ha dubtes que es detingui a ningú. Fonts de la família de l’assassinat estan escandalitzats de com la policia francesa ha tractat el cas, en què les sospites que sigui una acció de serveis secrets salten als ulls. La premsa francesa pràcticament no n’ha informat, malgrat que costa poc fer parallelismes amb el cas Ben Barka i molts altres.

Tot s’entén. La collaboració entre la sinistra Seguretat Militar algeriana i els serveis d’intelligència francesos ve de lluny. Yves Bonnet, que va ser director general de la DST francesa (els serveis de contraespionatge i del que sigui) sota Mitterrand, és un amic estret del general Smaïl Lamari, cap de la DCE algeriana (Direcció del Contraespionatge) contra qui s’han escrit imputacions que posen la pell de gallina. Per exemple, al llibre Crònica dels anys de sang, de Mohamed Samraoui (Edicions Denoël, París, 2003).

Bonnet és amic personal de Chirac, també va assessorar Slobodan Milosevic, mentre que va fer de pont entre França i l’Iraq i ha estat imputat per la jutge francesa Laurence Vichnievsky de "complicitat en estafa". O sigui que Déu els cria i ells s’ajunten.
¿Es pot dir el mateix de Zapatero respecte a Chirac ? Potser seria millor afirmar que un inepte (Zapatero) que potser creu en els drets humans però no entén res de política internacional ha esdevingut un "ximple útil" per a Chirac, respecte al Magrib i pel que sigui.
Fa molts anys que Catalunya hauria d’haver estat un exemple de solidaritat amb el poble amazic. No és així. Els poders dits catalans han preferit sempre amanyagar els poders estatals del Magrib. La seva insensibilitat ens taca a tots.



Alfons Quintà

Site du Quotidien AVUI